1r Congrés de Transhumància de Catalunya


El mateix dia que nosaltres fèiem la xerrada a Vilafranca s'iniciava el 1r Congrés de Transhumància de Catalunya a Lleida, que tindrà continuïtat a Sta. Margarida i els Monjos i a Tremp. Si voleu saber-ne més aneu al seu facebook:  https://www.facebook.com/camiramaderdemarina/


El Camí Ramader de Marina en imatges

El Camí Ramader de Marina en btt. De la Cerdanya al Penedès pels vells camins dels ramats. from AUGUST on Vimeo.

Aquí teniu la projecció completa de les imatges de la xerrada que vam fer l'altre dia al CEP (Centre Excursionista del Penedès). Si voleu podeu completar-la amb la informació penjada en aquest mateix blog una mica més avall.

Projecció del Camí Ramader de Marina en btt al CEP















El proper divendres 7 d'octubre2/4 de 10 del vespre tindrà lloc al local del CEP (Centre Excursionista del Penedès) al carrer Pare Martí Grivé 11 de Vilafranca del Penedès, la xerrada sobre el Camí Ramader de Marina en btt que vàrem fer l'estiu de l'any passat.
Passarem unes quantes fotografies mentre expliquem la nostra experiència en la recuperació d'aquest vell camí ramader. Hi haurà un petit ressopó al final.
No cal dir que hi sou convidats!

El cant del pastor (Francesc Pujols)


Ahir vaig acabar la presentació del Camí Ramader de Marina amb un fragment d'El cant del pastor, de Francesc Pujols, un poema d'una bellesa i tristesa corprenedores. Aquí el teniu complet.
Per si us interessa, n'he fet un comentari més ampliat al meu blog.

Ja hem presentat el Camí Ramader de Marina en bici



Ha estat un acte ben dissenyat, en un espai -El Molí del Foix- molt acollidor i ple de l'energia de temps antics, com part del que presentàvem.
Agrair d'entrada la complicitat -i la presència- de l'Elies, l'alcalde de Llívia, del Cuca i la Queta -els nostres més il·lustres seguidors-, del  David, regidor de Lluçà i de l'Eva, ex-alcaldessa. I dels amics i coneguts que han vingut a conèixer una mica més aquest camí que, esperem, esdevingui aviat una realitat que d'altra gent pugui gaudir. I un agraïment especial als amfitrions, el Josep M Calaf i la Jordina Camps que hi han posat tota la cura perquè fos un acte polit i entranyable.
Deixo per al final -però no per això el menys important, com diuen els anglesos- la nostra admiració més sincera cap al Joan Rovira, alma mater d'aquest projecte, que ha estat capaç d'explicar en un temps rècord l'ànima del Camí Ramader de Marina. I d'encoratjar-nos a experimentar-lo.
Deia l'Elies que de "valents" hem passat a "herois", un cop vistos els obstacles que hem hagut de superar amb la bici a l'esquena.  Si ja he dit altres cops que ens sentíem pioners d'aquest camí recuperat puc dir ara que ens sentirem més que satisfets si, amb el temps, entrem a formar part de la seva llegenda. Al costat dels veritables herois, els pastors, fills d'un temps on tot era molt més difícil i on la vida de cada dia era ja una veritable prova de superació.

7è dia: Hostalets de Pierola - Vilanova i la Geltrú



7a etapa: Hostalets de Pierola – Vilanova i la Geltrú

Distància: 60,04 kms
Desnivell + acumulat: 690 mts 
Desnivell - acumulat: 1018 mts 
Temps damunt la bici: 6h 7min
Altitud máxima: 356 mts  (Hostalets de Pierola)


El darrer dia es lleva amb un esmorzar al Casino d'Hostalets, una petita joia d'aquestes que et trobes de tant en tant als poblets de Catalunya. És el primer dia que veiem diaris des que vam marxar. Tot va fent igual: que si el Barça, que si el procés, que si l'Estat... En fi, els deixem estar perquè encara ens amargaran aquest matí assolellat que ens ha vingut a rebre per acabar la ruta.
Sortim d'Hostalets pel mateix carrer al costat del Casino, en direcció sud-est. Anem a buscar Mas Marquet des d'on anirem més o menys paral·lels a la carretera deixant Piera a la nostra dreta. Travessem per sota la via del tren i ens encarem cap a la urbanització de Can Claramunt. La voregem pel Camí Romeu fins que, gairebé al final d'aquest carrer, girem a l'esquerra en direcció sud cap a Can Torres de la Mata i el Maset de Montardit. El paisatge ja és plenament penedesenc, la vinya senyoreja pertot.
Al cap de poc arribem a Sant Jaume Sesoliveres i l'atravessem buscant el camí de Sant Sadurní o Disseminat de la Torre, en direcció sud-est, que ens portarà fins al petit nucli de la Fortesa. Una placa a la paret ens convida a parlar bé "Per la vostra pròpia dignitat i la dels altres". Ho signa la "Lliga E (espanyola?) contra el mal parlar".
El camí des d'Hostalets fins aquí ha fet baixada. A partir d'ara anirem fent lloms. Aquest primer desnivell és d'una mica més de 120 mts. Un cop superat el camí torna a baixar fins a trobar el Riu Bitlles, a l'alçada de les caves Segura Viudas, ja dintre el terme de Torrelavit.
Un altre llom (d'un centenar de metres de desnivell) ens separa de Can Rossell de la Serra on hem arribat després de seguir la carretera que porta a Sant Sadurní d'Anoia (BP-2151) durant aproximadament mig quilòmetre i agafar un trencall també asfaltat a mà dreta. (BV-2151). Després  ens hem trobat el nucli de Les Parellades i Ca l'Avi, que només hem vorejat per arribar-nos a Les Tarumbes (quin nom més evocador!). Allà hem menjat una mica mentre ens posàvem a l'ombra perquè el sol ja castiga de valent. 
Unes obres ens han obligat a fer un petit tomb i baixar al torrent des d'on hem hagut d'empènyer un altre cop les bicis (ara feia temps que no ho fèiem). Un cop superat això el camí segueix unes vinyes en línia recta per l'anomenada Serra del Gat fins que gira de cop en direcció sud-est per a travessar el torrent de Mas Rovira i deixar-nos al Corral del Mestre. Tot i que alguns de la colla en som, de mestres, no ens hi quedem pas. Encara ens queda un altre torrent, el dels Brivons o Can Cartró. 
Més o menys a aquesta alçada hem tingut una punxada i, mentre la reparàvem, hem rebut la trucada de la Jordina Camps, tècnica de l'ajuntament de Sta. Margarida i els Monjos, demanant-nos per on paràvem i a quina hora arribaríem. Es veu que ens volen fer unes fotos a l'alçada de Ca n'Ayxelà. Li hem dit que encara trigaríem una miqueta, però que anés posant el cava en fresc (bé, de fet no ho he dit però estaria bé que ho hagués fet).
De seguida que hem reprès la marxa ens ha aparegut al fons, inconfusible, la silueta del campanar de la Granada, la darrera pujada -això sí molt suau-  abans d'arribar als Monjos. Un cop a la Granada la ruta gira cap a l'oest per a buscar el nucli de les Cabanyes. Allà farem una paradeta-sorpresa a casa de la Carme, una de la colla que aquest any no ha pogut venir amb nosaltres. La trobem a casa i, evidentment, no sap quina cara posar davant d'aquesta visita inesperada. L'animem a que ens acompanyi fins als Monjos. No costa gaire convèncer-la, de seguida ja s'ha posat el mallot i ha tret la bici.
De les Cabanyes agafem el trencall que va cap a Pacs, passant pel darrere de la muntanya de St. Pau. I des de Pacs seguim el camí asfaltat que enllaça amb la carretera de Vilafranca a la Múnia. Just quan la trobem la travessem per anar cap al nucli de Cal Salines i arribar finalment a Sta. Margarida i els Monjos. Però abans, a mig camí, a l'alçada de Ca n'Ayxelà ja ens vénen a trobar el Cuca i la Queta i, de seguida, apareixen la Jordina i la Imma Pulido, la responsable de comunicació i promoció turística. Ens fan algunes fotos. Sembla que tornem d'una mena d'aventura heroica. Bé, en certa manera, es pot dir així, si tenim en compte tots els esforços que hem hagut de fer per arribar fins aquí. Només fa una setmana que vam sortir de Llívia però sembla que faci molt més temps. Abraçades i converses entretallades. Els nostres amics del Lluçanès (el Cuca i la Queta) ens han acompanyat fins al final i això ens emociona.
Però no ens podem entretenir massa perquè la Filo Martínez, l'alcaldessa en funcions de Sta. Margarida i els Monjos, ens espera (perquè la "de veritat", l'Imma Ferret, està de vacances) Així que fem unes darreres pedalades (1 km i 1/2)  i ens arribem fins a l'ajuntament. I allà retrobem el ritual del segellat dels salconduits i xerrem una estoneta amb els responsables (fins i tot hi retrobo una ex-alumna, la Laura!) I la foto de la Filo amb 4 dels nostres que són del municipi (per a ser exactes de la Ràpita). Hi ha un ambient de celebració que s'extén a l'aperitiu que fem abans de dinar en un restaurant. I això que encara no hem arribat a la platja! Però és hora de dinar i la calor apreta de valent, així que ara toca jalar i beure i després… ja veurem!
I tant si ho veiem! Amb la panxa plena i el vi al cap tornem a agafar la bici, ara sí, per arribar a Vilanova i la Geltrú. La il·lusió per acabar el camí ens dóna forces. Així que ens adrecem cap a la Ràpita i girem cap al polígon de l'Estació per a passar per sobre de les vies i, al cap de no res, ja som al Castell de Penyafort. No puc evitar de tenir un record per al Santi Casañas, la persona que me'l va ensenyar per dintre, però que ara fa gairebé un any que ens va deixar
El camí s'enfila amb ganes, després del torrent de les Borrolleres en direcció cap a Mas Ballestar. I continua pujant amunt fins que ateny la carena (278 mts). Després baixa de cop fins al fondo de la Bovera que va resseguint cap amunt amb ganes (arribem fins als 325 mts) passant prop de la Casa Alta fins que arriba al Pla de les Palmeres. Ens queda la darrera pujada -ara sí- que ens deixa en un mirador excepcional sobre el mar a uns 280 mts d'altitud amb Vilanova als nostres peus. Comencem un descens vertiginós. La tarda ja està força avançada, de manera que quan arribem a la platja el sol ens regala els darrers rajos. Hi ha una llum molt especial, aquella que dóna a les fotos una calidesa extraordinària. Un cop més els nostres amics ens hi esperen. El Cuca i la Queta, tan o més contents que nosaltres que haguem arribat a la fi d'aquest antic camí ramader, el Camí de Marina, de les prades de la Cerdanya a les planes del Penedès, des de Llívia a Vilanova i la Geltrú. Un camí que esperem que d'altres ressegueixin després de nosaltres. Esperem haver contribuït a fer-ho possible.

6è dia: Manresa - Hostalets de Pierola




6a etapa: Manresa – Hostalets de Pierola

Distància: 44,33 kms
Desnivell + acumulat: 1059 mts 
Desnivell - acumulat: 934 mts 
Temps damunt la bici: 5h 22min
Altitud máxima: 711 mts  (Coll de Can Maçana)



Ens llevem d'hora -com gairebé sempre que podem- i, després d'esmorzar a l'alberg atravesem Manresa per anar a buscar la ruta que ahir vam deixar al Guix, només que ara, per no haver de tornar a passar per aquella entrada tan transitada, ens dirigirem directament a l'enllaç amb Viladordis, un petit nucli als afores de la ciutat. 
Per a mi és una espècie de viatge en el temps, de tornada a la meva infantesa quan, amb només deu o onze anys,  enfilava els carrers del meu barri, la Sagrada Família -els límits del qual arribaven llavors ja fora de Manresa-, i caminant m'arribava fins al camp de futbol que hi havia davant l'església de la Salut. Un camí que llavors vaig fer un munt de vegades i del qual ara en sóc plenament conscient: uns 3 kms! (digues ara a un nen que camini 6 kms entre anada i tornada per a jugar a futbol, a veure què et diu). Un camp que, ja us ho podeu imaginar, no era ni de gespa natural ni artificial, ni tan sols de sorra.
En fi, deixem les batalletes personals. Avui ens hi hem arribat, doncs, per a seguir el cami ramader de Marina que hi passa just per davant. Només que avui el camp de futbol ja no existeix, s'ha quedat en camp a seques. A l'església de la Salut prenem aigua de la font del mateix nom, que promet ser bona, i seguim pel camí que, al cap de poc, travessa la carretera que porta al Pont de Vilomara i enfilem per sota dels costers de Cal Gravat a Bufalvent. Passem pel camp on vaig trobar fa un parell de setmanes el ramat d'ovelles ripolleses del Jan, que ara ja està llaurat de nou i hi han plantat hortalisses. La ruta s'enfila en direcció sud progressivament seguint la Costa de les Arnaules. A la nostra esquerra ja veiem les cases del Pont de Vilomara a l'altre costat del Llobregat, ja força avall.
De cop el camí gira cap a l'oest i comença a davallar buscant Castellgalí, el nostre proper objectiu. Abans de fer-ho, però, ja ens apareix la silueta de Montserrat que cada cop veiem més a prop. Com que hem girat cap a sudest ens trobem el Cardener i el travessem per un pont a tocar del nucli de la Fàbrica, molt a prop també del punt on Cardener i Llobregat es troben, conegut com a Dosrius o l'Aiguabarreig.
Travessem Castellgalí -bé la part de baix perquè el nucli ens queda enfilat a la nostra dreta- fins a trobar la zona coneguda com a Mas Planoi, una urbanització, i ens endinsem per un circuit de carrers (C/ Música, C/ de Montserrat, C/ Til·lers) fins a trobar l'inici del camí a Montserrat assenyalat per partida triple (C.Ex. Bages, Diputació i Camí de Sant Jaume). Aquest camí puja i baixa sense gaires desnivells, passant pel nucli de Can Beu des d'on davalla fins a la carretera de nou, a tocar de la Fassina. La seguim i al cap d'uns 2 kms. apareix Marganell, també enfilat a la nostra dreta. Decidim fer una paradeta per carregar d'aigua i menjar algun ganyip abans de començar la veritable pujada a Can Maçana, però al final trobem un bar obert i, inevitablement, ens entaulem. La noia que el porta queda entusiasmada amb la ruta que estem fent i, segurament, amb la idea que -si acaba arribant a bon terme- això signifiqui que més caminants i ciclistes passaran, com nosaltres, a prendre's un respir (i una cerveseta).
Cal dir que, poc abans, hem deixat uns senyals a mà esquerra que baixaven al torrent per a enfilar-se en direcció a Montserrat. Hem descartat aquest camí perquè ja el dia que vam venir a mirar-ho amb el Joan ens vam trobar un ciclista que ens el va desaconsellar. Almenys per anar-hi en bici. El camí alternatiu l'agafem en una curva força pronunciada, just abans del camp de futbol, gairebé a la sortida del poble. Al mig de la corba, a mà esquerra hi ha l'indicador. Com que a més a més és en pujada, s'ha de vigilar aquesta maniobra per si baixa algun cotxe accelerat.
El camí comença suau fins que, després de travessar la riera de Marganell pel pont petit, s'enfila amb ganes però a un ritme que, tot i la càrrega que portem, es pot seguir perfectament. La paret montserratina ja s'imposa arreu davant nostre. 
La calor apreta amb ganes quan arribem al nucli de les Cases d'en Massacs, emmarcat per una avinguda de xiprers. Continuem pujant a bon ritme en direcció sud fins a prop de Ca l'Oliver. Allà el camí gira de cop cap a nord-est per a tornar de seguida cap a la direcció original adreçant-se a la carretera de Can Maçana a Montserrat. Les darreres rampes són molt dures però moren de seguida a peu de carretera, a una mica més de 2 kms del coll. A partir d'aquí, tot i un  lleu ventet de cara que ens frena una mica, en poca estona som al coll (711 mts).
Després d'una breu paradeta a l'àrea de descans per a refer-nos de la pujada, agafem el Camí de les Batalles, que rememora les que es van dur a terme contra el francès amb l'ajut de l'inestimable Isidre Lluçà, alies "el timbaler del Bruc". Després d'una breu pujada inicial la ruta comença a baixar amb força fins al poble del Bruc, on busquem un bar per a prendre una beguda fresca i menjar una mica. Després de voltar una estona amunt i avall acabem fent-ho en un forn-bar a la mateixa carretera que travessa el poble. Ens ho prenem amb calma. Els entrepans estan boníssims. Potser el fet que feia dies que no menjàvem un pa acabat de fer i ben sucat amb tomàquet hi té a veure.
Després dels tallats-cafès ens deixondim un cop més. No sabem encara on dormirem i val la pena aprofitar les hores. El Mallo ens porta fins a una font vora el torrent perquè la coneguem. Tot i la frescor del lloc acabem marxant-ne cosits a picades pels mosquits. De seguida anem a parar a un camí paral·lel a la N-II que atravessem per un túnel subterrani just quan arribem al Bruc Residencial. El camí segueix el torrent de les Comes fins que, de cop gira al nord-est per a entrar a la urbanització de Can Dalmases pel C/ Linde. De seguida gira a la dreta pel C/ Gandesa fins a trobar l'Avinguda de Pierola que seguim cap al sud-oest. La mateixa avinguda ens treu de la urbanització i ens fa pujar uns 70 mts cap a St. Cristòfor. Des d'allí baixem per la carena de les Colomeres fins al nucli de Pierola.
Des d'aquí, un cop enfilada la Costa de Can Ponç ens trobem la carretera B-231 que uneix Masquefa amb Esparreguera i la seguim durant aproximadament un quilòmetre fins que girem a l'enquerra i prenem una pista que ens durà directament als Hostalets de Pierola. Ens arribem al Casino del poble on prenem un refresc mentre ens informem sobre on poder passar la nit. Resulta que hi ha un alberg municipal (*) que està molt bé. Ens hi arribem però està tancat i no hi ha manera de contactar-hi per telèfon fins que, després d'unes quantes gestions de la Montse Rico,  ve un encarregat municipal i ens deixa les claus per a nosaltres. Hem fet la gestió per telèfon i ens han fet la confiança sense ni veure'ns les cares!!! Resulta que l'alberg ha estat ocupat aquests dies per un casament i just avui l'han deixat, o sigui que no hi ha totes les habitacions preparades. Però, com que estarem sols, ens ho podem organitzar com vulguem!! Tothom s'espavila a buscar una habitació tranquil·la, allunyada -per una nit- dels roncs dels altres (bé, tampoc són tan forts…). Tot l'alberg per naltros sols, que bé!
Un cop dutxats, instal·lats i nets tornem al casino on soparem a la fresca -una fresca que comença a notar-se cada cop més. Ja hem decidit què farem l'endemà. Davant la disjuntiva de desviar-se cap a Mediona a buscar el bypass que ens va proposar el Joan o seguir directes cap al Penedès i arribar un dia abans a casa, l'assemblea es decanta per aquesta segona opció. Ja hem contactat amb la Jordina, de l'ajuntament dels Monjos, i ja ens esperen per a fer-nos fotos i segellar el salconduit.  Vaja que gairebé semblarem uns herois tornant d'una expedició al Pol Nord. No puc dir que ens hi haguem acostumat però ja forma part de la ruta d'aquest any saber que n'hi ha d'altres que estan pendents del que fas i que volen saber per on pares. La nostra ruta s'apropa a la fi, ja som a tocar de Vilanova. Demà, però ens espera encara un dia ple d'emocions.

(*) Resulta que és la casa -bé un petit palauet- d'un antic indiano, Josep Roviralta Figueras, que feia negocis de vi a l'Argentina i es va fer construir aquesta esplèndida torre d'estiueig. Avui és de propietat municipal i acull al costat les instal·lacions del centre d'interpretació de les troballes del Miocè fetes al terme, entre les que destaca l'hominid batejat com a Pau (Pierolaphitecus Catalaunicus).

5è dia: Prats de Lluçanès - Manresa



5a etapa: Prats de Lluçanès – Manresa

Distància: 56,92 kms
Desnivell + acumulat: 948 mts 
Desnivell - acumulat: 1437 mts 
Temps damunt la bici: 6h 15min (aprox)
Altitud màxima: 779 mts (alt de Camprodon)

De bon matí desperto la Roser -que només obre el porter automàtic des de dalt perquè li pugui deixar les claus del polisportiu a l'escala- i anem a esmorzar. Tot i que ens hem llevat d'hora, entre una cosa i l'altra acabarem sortint més enllà de les 9. Però vaja, que són vacances i la ruta avui no sembla que presenti gaires problemes (per ara). Així que, amb tota la parsimònia del món atravessem Prats en direcció oest i ens enfilem poc a poc mentre la vila va quedant sota nostre. Un cop som al Serrat de les Comes el camí gira cap al sud-est, una direcció que anirem mantenint fins a Sallent. És una pista ampla i sense massa desnivell que va atravessant lloms entre alzines. 
Al cap d'una estona va a espetegar a la carretera que porta cap a Navàs. Seguim un quilòmetre amb una forta pujada i tornem a sortir a mà dreta, a l'alçada del mas de Camprodon, on ens espera una alzina monumental. Al cap de poc trobem el nucli de Sant Pau de Pinós, al voltant de l'església romànica del mateix nom. Ens hi estem una estoneta  abans que els mosquits ens en facin marxar.
Just després de Sant Pau tenim dubtes sobre quin camí seguir. El track del gps ens fa endinsar-nos en el bosc i baixar per un camí força enrevessat. Busquem una alternativa que segueixi més la carena -com el Joan ens havia dit- però després de fer uns quants tombs i anar a parar un altre cop a la carretera decidim seguir el camí inicial. Baixem doncs pel rec de Rocafesa cap a la Casa Cremada i l'ermita de Sant Amanç i el mas de Pedrós. Un cop allí tornem a dubtar perquè hi ha un tram molt dret que evitem fent un petit tomb. Fa una estona que ens hem trobat uns caminants que segueixen el GR. Com que nosaltres ens anem trobant amb petits problemes, encara que als plans els avancem al cap d'una estona ens tornen a encalçar. 
El camí va planejant fins una mica abans de Sant Jordi de Lloberes en què, de cop, fa unes rampes força dretes. És aquesta mania de posar les esglésies als llocs alts, ja se sap. Es tracta d'una ermita romànica molt senzilla però amb encant. Un absis gairebé tan ample com la nau principal i una espadanya acaben de rematar-la. Des d'aquí es veu una bona vista del Lluçanès i del Bages cap al qual ens adrecem.
A partir d'aquí i fins a Sallent seguirem una pista molt ampla i en bon estat que, tot seguint la carena -com ens havia dit el Joan- ens permetrà guanyar quilòmetres sense  massa esforç passant molt a prop de Sant Miquel de Terradelles i el Coll de Comadoms fins al Collet de la Portella. Comença a ser tard i tenim gana. I Sallent no arriba mai tot i que gairebé l'ensumem. Seguim la carena del Morral fins al nucli de Serraïma i, ara sí, emprenem una ràpida baixada fins aquesta població bagenca. El sol peta amb ganes, i, el que és més important: la Montse Mate u ens hi espera i potser ens haurà buscat un lloc per  a dinar!
I efectivament, la Montse ens acondueix cap a un restaurant on farem un àpat espectacular. Era tard i la gana ens apretava. Com la calor, que avui ja es fa sentir més que en dies anteriors, es nota que anem davallant. El Cuca i la Queta també se'ns afegeixen a les postres (ja porten quatre dies amb nosaltres). Cap allà a 2/4 de 6 decidim que ja és hora de reprendre la marxa si volem arribar a Manresa a una hora decent. Per cert, que ja tenim allotjament perquè el meu pare -tinc la meva família a Manresa- s'ha arribat fins a l'alberg per comprovar si estava obert i ens han reservat lloc. 
O sigui que sortim de Sallent amb la panxa plena -i amb alguna copeta- però sabent que no hem de patir per on passarem la nit. El camí, un cop atravessat el Llobregat pel pont vell, segueix pel marge dret de la imponent muntanya de sal i s'enfila cap als Plans de Riudor. A partir d'aquí planeja i emprèn la baixada cap a Santpedor. Abans la Queta ens fa algunes fotos amb la muntanya de Montserrat de fons, objectiu de demà.
Arribem a Santpedor pel nord i seguim els carrers per on entraven els ramats -passem pel costat del Portal de Sta. Anna- que coincideixen amb els que envoltaven l'antic casc del poble. Atravessem la carretera i fem un petit tomb anant a trobar el polígon industrial  i passar per sobre de la via del tren Manresa-Sallent per a girar de seguida cap a l'oest i recuperar el camí que, cap al sud, ens porta als Aiguamolls de la Bòvila que deixem a la nostra dreta. 
Gairebé dos quilòmetres després ens trobem la Sèquia de Manresa, un canal medieval que porta l'aigua del Llobregat des de Balsareny a la capital del Bages. Per a l'època en què es va fer constitueix tota una obra d'enginyeria que va solucionar els seculars problemes de sequera d'aquesta zona. La seva construcció i l'oposició del bisbat de Vic va donar lloc als fets que explica la llegenda de la Misteriosa Llum i que es rememoren durant la Fira de l'Aixada. Després d'explicar-los tot això i del fet de saber que la sèquia ens aconduirà al mateix punt que la carrerada convenço els meus companys a seguir-la en aquest tram. És un caminet estret que avança al costat del canal, superant de tant en tant algun pontet. Tot això mentre la tarda ens va envoltant amb els seus rajos groguencs. Una delícia! 
La Sèquia desemboca al Parc de l'Agulla, un gran llac artificial que s'ha convertit en un dels espais lúdics més freqüentats pels manresans. Ens fem una altra foto amb el llac i Montserrat al fons i seguim cap a Manresa. La carrerada ens obligaria a travessar la nacional que va cap a Vic per un pas elevat situat al barri del Guix -prop dels bombers- i seguir en direcció cap al Grau després de travessar el polígon industrial del mateix nom, però, com que hem d'anar a l'alberg seguim en direcció cap al centre de Manresa entrant per la mateixa carretera N-141 o carretera de Vic.
Després de tants dies per camins tranquils l'entrada en una ciutat ens atabala una mica. Sort que aviat arribem a l'alberg del Carme situat just al costat d'aquesta església, casualment la que apareix en la llegenda del miracle de la Llum. L'alberg està molt ben acondicionat i, a més, es troba al bell mig del cas antic, cosa que ens permetrà després de sopar arribar-nos fàcilment al passeig per a sopar alguna cosa. Manresa està en plens preparatius de la Festa Major i això es nota perquè hi ha molt ambient pel carrer. Després de sopar no m'atreveixo a emular la visita nocturna de la Roser però, com a mínim, porto els meus companys pels carrers de la meva infantesa i joventut: la plaça Sant Domènec, el carrer del Born, la plana de l'Om, Sant Miquel, la plaça de l'ajuntament, el carrer Sobrerroca... No sé on són els rentadors -ni si encara estan dempeus- però els explico un miracle de Sant Ignasi just al davant del pou de la gallina. Ben mirat no està malament la ruta turística d'avui, amb dos miracles i tot!

4t dia: Sta. Maria de Matamala - Prats de Lluçanès





4a etapa: Sta Maria de Matamala – Prats de Lluçanès

Distància: 33,69 kms
Desnivell + acumulat: 591 mts 
Desnivell - acumulat: 890 mts 
Temps damunt la bici: 4h 4min
Altitud máxima: 1162 mts (una mica més amunt de Coll Tallat)


Després de les tempestes d'ahir el dia sembla encara mig endormiscat quan ens llevem i treiem el cap pel balcó de la casa. Un cel tapat i moltes bromes per la vall i entre els turons que, a mesura que anem fent els preparatius, s'aniran desfent. Fins i tot hi ha un moment que els raigs esbiaixats de llevant formen un arc de Sant Martí esplèndid que es veu complet d'una punta a l'altra de la vall. 
Ens arribem primer al forn del poble per a esmorzar una miqueta: unes coques fantàstiques i algunes magdalenes que guardarem per més tard. Mentre ens esperem a fora el forner circula entrant i sortint per a carregar el cotxe amb els sacs que ha de repartir. 
Un cop tret el ventre de penes arranquem per la carretera en direcció a Sta Maria de les Lloses. Una mica abans d'arribar-hi trobem el trencall a mà dreta que ens marca el gps però aviat ens adonem que no va més enllà de la masia de Les Selles d'on, per cert, han sortit una camada de gossos defensant el seu territori. Parlem amb els de la masia i ens indiquen que el camí surt abans d'aquest punt, mig quilòmetre enrere, al mig d'una llarga recta. Retrocedim, doncs, i avancem per una pista en bon estat -molla, lògicament, per les pluges d'ahir- que aviat s'enfila i ens obliga a empènyer la bici en algun tram. Fins que ens trobem un canvi sobtat: la ruta que seguim deixa la pista i s'enfila a l'esquerra per un pas que fa feredat de com és d'enfilat. Segur que ens obligarà a treure alforges i empènyer les bicis. Fem una exploració i comprovem que, un cop salvat aquest pas, el camí segueix també sent molt costerut i relliscós. Mirem al mapa i al gps les alternatives que tenim i decidim no pujar pel Coll de Soler (o de les Bruixes) i buscar el pas més clar que és per Coll Tallat: s'hi arriba  fins dalt per una pista ben marcada als mapes.
Com que el coll és més a l'est el camí fa un tomb planejant en aquesta direcció abans d'emprendre la pujada directa. El camí coincideix durant un bon tros amb el que condueix a l'ermita de Sta. Margarida de Vinyoles, però just al Collet de les Oracions es bifurca i agafem el de l'esquerra. Ja falten uns escassos 300 mts que fem amb ganes d'arribar-hi i fer una paradeta. Ens premiem amb les magdalenes que hem comprat aquest matí.
El corriol cap a Alpens surt amagat entre el bosc en direcció sud-est. Sort del cartell indicador. Després de transitar per un senderó ens trobem circulant per un terra despullat  de terra, atravessat sovint per unes lloses de pedra que apareixen arreu que obliguen a una mica de prudència. En poc més de mitja horeta el camí desemboca en una pista ampla que ens durà fins a la carretera, a mig quilòmetre d'Alpens.
La visió d'Alpens, despres de tres dies passant per nuclis molt petits, ens impressiona. Fa tants dies que parlàvem de quan arribaríem a Alpens que ja fèiem la broma sobre si existia o no, com si fos una mena de Shangri-la. Però existeix i és un poble preciós. Donem un tomb pels seus carrers abans de decidir-nos a seure a la terrassa del Casino. A cada racó apareix una escultura feta de ferro forjat: una representant el Manelic de Terra Baixa, una altra -de factura més moderna- un contrabaix; en una plaça n'hi ha una de monumental que representa els onze músics de la cobla al voltant d'una partitura que s'enfila en espiral… 
Comprem una mica de fruita i ens entaulem. Primer que si una cerveseta i unes patates, però aviat demanem permís per a treure les nostres viandes i fer un dinar com Déu mana -bé, com mana el déu de la carrerada: formatge, pernil, fuet, sardines…
Abans de marxar entrem al Teatre del Casino, una sala esplèndida com devien tenir molts pobles antigament i que aquí s'ha conservat gairebé intacta. A les parets llegim els cartells de les representacions de Pastorets "El bressol de Jesús" (en la versió que en féu Frederic Soler "Pitarra" a finals del XIX), o "La Llum de l'Establia" de Folch i Torres, els balls dels anys 40 i 50, i d'altres obres teatrals, sainets i drames antics. 
Abans que ens agafi la mandra de després de dinar agafem les bicis i refem el tram de carretera fins a trobar l'enllaç amb el camí uns 300 mts abans de l'entrada d'Alpens, a l'alçada de Ca l'Andri. A partir d'aquí ens acompanya una pista que serpenteja suaument sobre els lloms fins a Sta. Eulàlia de Puig-Oriol. Allà ens espera el Jordi Comelles, un dels tècnics de l'ajuntament, que ens ha de segellar el salconduit. Mentre ho estem fent comencen a caure unes gotes que ens fan dubtar si continuar cap a Prats o no. Decidim esperar una estoneta i al cap de poc la pluja s'atura. Tirem avall.
Poc després de la sortida del poble, just quan deixem la carretera per a prendre el camí a l'esquerra apareix la masia de l'Almató, al racó de la vinya, tal com m'havia indicat el Jordi. Em fa una il·lusió especial passar-hi perquè és allí on, als anys 50, mentre el meu pare  instal·lava un equip de gasoil que els havia de produir l'electricitat, va tenir un accident important. Per un descuit la flama d'un bufador es va posar en contacte amb el gasoil i se li encengué tota la cama. Llavors aquest tipus de ferides no eren de fàcil curació, així que va haver de patir una recuperació llarga i dolorosa. Per sort avui dia només en queda l'anècdota, que rememoro mentre passem pel mig de la masia.
Continuem baixant, a estones pel camí, a estones per la carretera, fins a Sta Creu de Joglars on la ruta gira de cop cap a la dreta en un angle de 90 graus per a dirigir-se cap a Prats de Lluçanès. Aquí la carretera comença a pujar ja amb ganes perquè ha de salvar el desnivell del coll (situat a uns 700 mts) que ens en separa. Mentre pugem la figura del santuari de Lurdes se'ns imposa dominant una vista esplèndida sobre tot el Lluçanès.
A Prats retrobem el Cuca -que ens ha trucat fa poc demanant-nos on érem- i, un cop més, compartim amb ell l'alegria de veure'ns. Volem mirar si podem passar la nit a Prats. Jo li comento potser la nostra amiga comuna, la Roser Reixach, ens podria donar un cop de mà. Sé que era fora aquests dies i no sé si ja ha tornat. Mentre intentem buscar el seu telèfon apareix la Glòria, una amiga seva, i ens confirma que és a Prats, i la truca. "Vine al passeig que hi ha algú que et vol veure". Ella resulta que està molt enfeinada en un tema informàtic i ara no pot sortir de casa. Doncs hi passarem nosaltres. Dit i fet ja som trucant a la porta i, en sortir, queda parada de veure tanta gent de cop. Però s'activa de seguida i amb el seu nervi característic ens acompanya a la recerca dels possibles allotjaments. Que no són gaires perquè alguns, com la Fonda,  han tancat. Després d'uns quants intents fallits ens arribem a l'ajuntament. L'alcalde, l'Isaac Peraire és de vacances, però la Montse Juvanteny ja està al cas i ens busca una solució: el polisportiu -ja hi estem acostumats, oi?- que deixarà a la nostra total disposició. I això que l'ajuntament de Prats no és dels "oficials" del camí de Marina, però ha posat tota la seva hospitalitat al nostre servei.
Mentre esperem l'encarregat que ens obrirà les dutxes -ara està a la piscina del poble- ens prenem una cerveseta i la fem petar amb la Roser. Després al vespre tornarem al passeig a sopar en aquesta terrasseta i ens posarà al dia dels seus projectes actuals: la Trencadansa -una dansa popular de Prats de la qual està a punt de publicar un llibre- i el que ara mateix la té entusiasmada, l'estudi dels dietaris de soldats de la guerra civil, una aproximació molt personal a aquest desgraciat episodi de la nostra història. I la documentació dels tribunals militars de l'època que ara, passats més de 50 anys, ja estan a l'abast del públic. I el secret de les fosses comunes. Massa secrets, massa dolor amagat…
Però jo em sento feliç d'haver retrobat la Roser i haver compartit aquests moments. I sobretot ens sentim molt agraïts de l'esforç que tant ella com l'ajuntament de Prats ha fet per a acollir-nos. Esperem que sigui un pas més en la implicació d'altres consistoris en aquest camí ramader de Marina que anem seguint.
De nit, abans d'anar a dormir, la Roser ens fa una ruta turística nocturna per Prats. Els vells rentadors, les cases dels prohoms, la fonda de tota la vida ara tancada, l'ermita de la Bona Sort… I alguna casa en venda que, per si de cas, la Roser ens presenta. De moment, però, no ens decidim.



3r dia: Coll de Merolla - Sta. Maria de Matamala




3a etapa: Coll de Merolla -  Sta Maria de Matamala

Distància: 20,66 kms
Desnivell + acumulat: 627 mts 
Desnivell - acumulat: 761 mts 
Temps damunt la bici: 5h 18 min
Altitud máxima: 1378 mts  (Coll de Faig General)



El dia es lleva assolellat però encara algunes boires baixes que enteranyinen aquests prats que ja reben els primers raigs del dia. Deixem el refugi del Coll de Merolla amb la idea que avui, finalment, tindrem un recorregut molt més ciclable que els dies anteriors. Comencem una pista molt agradable -tot i així no ens lliurem d'alguna arrossegada- que, sense massa desnivells, ens porta a Coll de l'Arç, després a Coll de la Palomera i, finalment a Coll de Faig General, el punt més alt de la ruta d'avui. Dalt del coll triguem una estona a trobar el camí de baixada. Finalment ens decidim per un que té unes marques grogues (i blaves en sentit contrari al nostre), que és el que segueix més clarament el track que ens marca el gps. El Cuca ja ens va dir ahir que aquests senyals van ser fets per una colla que va fer el camí des del Lluçanès (les grogues per una gent del Moianès però només es veuen en sentit de pujada).
A partir  d'aquí la pista es converteix en un corriol més o menys ample a estones, amb petits saltants rocosos de tant en tant que cal superar. Entretingut, però res a veure amb la jornada d'ahir baixant del Coll de la Bona. Seguim la Serra de les Ajagudes (o Les Girades diu el cartell). Al cap de cop tornem a trobar una pista que ens porta al Pla de Llentes on el Cuca ens havia dit que antigament s'hi feia la tria dels ramats, o sigui, on es separaven les ovelles perquè cada pastor pugués seguir el seu camí. Ara hi ha una casa imponent, molt ben restaurada que domina també una ampla franja del vessant a sota seu. El Cuca ens va dir que si hi trobàvem l'amo el saludéssim, que li agradaria parlar amb nosaltres, però no hi ha ningú.
Aviat a la baixada trobem el Coll de Can Carles. D'allí arrenca una forta pujada que està encimentada i ens du fins a Cal Gil. En aquest punt dubtem i acabem prenent un camí a la nostra dreta que després de pujar un tram manté l'altitud durant una estona. Aquí ja hem deixat els senyals grocs i blaus. Poc a poc el camí es torna a enfilar i es va fent cada cop més estret i rocallós. Això ens obligarà a empènyer les bicis una bona estona. El sol peta de valent i comencem a tenir gana. Abans d'arribar al collet de Janes el Pep Padró té una punxada… amb un clau de ferrar cavalls! Ja és mala sort. Solventem la punxada i ens arribem al coll on els companys ja ens esperen, a punt de dinar. Sota d'un pi roig fem una migdiadeta breu que s'agraeix.
Reprenem el camí de baixada però un cop més el pas es torna lent perquè, sovint, cal salvar petits desnivells que amb la bici carregada esdevenen laboriosos. Després d'un tram final molt costerut i relliscós -hem de treure alforges i tot- anem a petar a una pista just a sobre d'una pila de troncs tallats i amuntegats que acaba de complicar la maniobra. Pàciència, com sempre. Un cop a la pista el descens és molt més ràpid. Passem per les ruïnes d'una masia i, després, per Cal Sastre, on el camí ja és asfaltat. Just aquí comença a ploure, així que ens posem els impermeables mentre esperem a veure si afluixa o no. Al cap de poc seguim i de seguida arribem a Sta Maria de Matamala i no a Sta Maria de Les Lloses com preteníem. Segurament la desviació que hem pres a Cal Gil n'és la causa.
Arribar a Sta Maria de Matamala i posar-se a ploure amb ganes és tot u. De fet ens cau una bona tempesta de la que ens refugiem com podem sota uns castanyers prop de la carretera. Truquem al Cuca -que ens esperava a Les Lloses- perquè sàpiga on som. De seguida el tenim amb nosaltres. Li preguntem si sap on podem allotjar-nos. Assenyala un hostal que hi ha just al nostre darrere. Hi anem però està ple. L'encarregat ens diu que al costat de l'església hi ha una casa de colònies. Hi truquem i… eureka! Tenen lloc només que ens haurem d'esperar perquè ells no hi seran fins més tard. Cap problema: ens esperem en un menjador de l'hostal mentre demanem unes begudes i alguna coseta per a picar. I reprenem les converses amb el nostre pastor de capçalera mentre a fora en cau una de valenta. 
Més tard ens arribarem a la casa de colònies i ens instal·lem. Malgrat la casa ja és vella té l'encant que es troba en una petita placeta al costat de l'església que és alhora un excel·lent mirador sobre la vall. La pluja ja ha passat. Ara s'endevina una forta tempesta de llamps i trons molt més lluny, sobre el Lluçanès que ens espera l'endemà. Amb aquest retruny llunyà que es fa agradable d'escoltar perquè ja estem a recer -i perquè ja costa molt de sentir a les nostres terres tempestes com aquesta- reprenem el ritual de dutxes, rentades… i fins i tot encenem un foc per poder assecar la roba. Demà estarà òbviament fumada.
Després baixem a sopar a l'hostal i entre menges, converses i ratafies acaba el dia.

2n dia: Toses - Coll de Merolla



2a etapa: Toses – Coll de Merolla

Distància: 16,67 kms
Desnivell + acumulat: 593 mts 
Desnivell - acumulat: 908 mts 
Temps damunt la bici: 4h 28 min
Altitud màxima: 1885 mts.  (Coll de la Bona)

El segon dia de ruta hem de recuperar alçada de bon matí per tornar al camí on l'havíem deixat, prop de Toses. Per això fem el parell de quilòmetres que separen l'alberg dels maristes de l'estació de Planoles i agafem el tren. 
Un cop a Toses recorrem uns 800 mts. carretera amunt fins a trobar l'enllaç de la carrerada, a mà esquerra. El camí asfaltat guanya altitud de cop i poc després es converteix en una pista en bon estat que va pujant progressivament. Al cap d'uns 2 kms trobem una bifurcació. A la dreta s'enfila en direcció cap al Coll de les Fontetes i a l'esquerra cap a Montgrony. Ens dividim. Al cap d'una estona descobrim que el camí correcte era el de l'esquerra que planeja i s'acaba trobant amb un altre que baixa del de la dreta. Una pujada, doncs,  d'uns 50 mts que ens podíem estalviar. 
Al cap d'una estona arribem a una mena de pla on el camí es torna a dividir. A la nostra dreta el camí s'enfila cap dalt la serra en direcció a Castellar de N'Hug. Seguim rectes i de seguida, a l'altre costat del filat trobem un ramat d'ovelles ripolleses força nombrós pasturant tranquil·lament (com sinó?) A la nostra esquerra es veu la carretera de la collada a mig vessant de la serra amb el Puig de Dòrria imposant-se en primer terme i al seu darrere, majestuós, el Puigmal.
A partir d'aquí el camí es perd entre els prats (o més ben dit, es divideix en molts petits ramals). Anem seguint en la direcció que ens marca el gps mirant de no perdre alçada. Al cap d'una estona de fer pujades i baixades pels lloms de la serra ens adonem que ens hem passat el punt de pujada al Coll de la Bona. Refem les forces amb uns ganyips i fent diagonal enrere i enfilant-nos anem a parar on intuíem que hi havia el camí d'ascensió al coll. I l'encertem, només que camí camí no ho és gaire, i a més puja com una mala cosa. Ja fa una estoneta que arrossegàvem les bicis però aquest tram fins al coll se'ns farà dur. Alguns decidim separar les alforges de les bicis i pujar en dos temps amb l'ajuda d'algun company per superar el tros més costerut. Finalment arribem al Coll de la Bona. Fa més d'una hora que havíem dit per telèfon al Cuca que gairebé hi érem, o sigui que ens deu estar esperant en algun lloc d'aquestes serres. Mentrestant, però, gaudim d'haver assolit el coll al costat d'unes quantes vaques que reposen ajagudes.
El dia s'està tapant i aquí dalt fa una mica de fresca. Ens abriguem i emprenem la baixada pensant que el pitjor ja està fet. Però ens equivoquem. Els prats davallen ràpidament i ens aboquen a una mena de coster pedregós que baixa vertiginosament entre prats i pins negres per on és molt difícil maniobrar amb la bicicleta tan carregada. Si no vigiles, el pes del darrere et fa desequilibrar i se t'emporta avall. Evidentment tot això baixats de la bici, i tot i així, no fa cap gràcia. Cal molta paciència i anar a poc a poc. La paciència té premi i al cap de cop el "camí" va a parar a un torrent i poc després de travessar-lo apareix una pista. 
Al·leluia! Podem ciclar! 
L'alegria ens dura un quilòmetre. La pista gira cap a la dreta i la nostra ruta marca a l'esquerra. Al nostre davant una successió de carenes i, al fons de tot, apareix la silueta inconfusible del Pedraforca. Després d'una petita exploració descobrim una portella per a passar un filat molt amagada entre boixos i lligada a consciència amb una infinitat de nusos. Nusos que desfem per poder obrir-la (i tornem a lligar sense tant entusiasme) i arribar així a una pista que ens durà, primer, a un petit nucli (Les Viles Grosses) i poc després als Plans de la Pera. Allà hi ha unes taules de fusta parades sota els pins. Ja és força tard i la gana empaita -com diuen als Pastorets- així que, decidim fer una aturada per a dinar. El ritual habitual: tothom exposa els seus queviures i comença la cantarella: qui vol fuet? algú vol un tros de formatge? em passes una llesca de pa?  Amb el menjar a l'estómac les bromes retornen aviat al grup. Es nota que l'aliment activa l'optimisme. I el vi del Mallo -esclar, només faltaria!- segur que també hi té alguna cosa a veure.
Gairebé acabat l'àpat aconseguim parlar amb el Cuca. Que... on sou, i jo em pensava que ja seríeu més avall, com que m'heu dit que ja éreu al Coll de la Bona… Les hores han anat passant mentre ens buscàvem per telèfon sense èxit. Ell ha aprofitat per anar a veure el seu ramat. El té a càrrec d'un altre pastor al Pla d'Anyella -lloc mític on es reunien molts anys enrere milers de caps de bestiar. Ens espera més avall al Coll del Pla de l'Espluga. 
Així que, animats pel dinar i la imminència de la trobada amb el pastor -ja tenim ganes de posar-li cara- reprenem la ruta, convençuts que això és bufar i fer ampolles. Però un cop més la realitat se'ns mostra esquerpa. El camí aviat davalla per uns roquissars entre el bosc que ens obliguen, un cop més, a baixar de la bicicleta i fer equilibris per a controlar-la mentre saltem per entre les pedres. Finalment arribem a una pista asfaltada des d'on veiem la carretera i el cotxe del Cuca i la Queta. Ho intuïm més que res perquè ens saluden efusivament. La trobada és molt emotiva. Es nota que hi ha per les dues bandes ganes de veure's i compartir coses. Mentre xerrem amb el Cuca la Queta corre amunt i avall per fer-nos fotos. Quan ens té tots ben col·locats no té bateria al mòbil. Porta un carregador però no li funciona… A la fi aconsegueix solucionar-ho i ens fem unes fotos estupendes al costat del Cuca que exhibeix una rialla franca d'aquelles que s'encomanen.
Com que el tema de la nit no està resolt encara no ens entretenim més. Quedem que ells s'avançaran al Coll de Merolla. Hi ha un refugi. A veure si hi ha sort. Ens diem un a reveure ben aviat. Només ens queda un collet i ja està!
El ja està es converteix -un cop més- en una nova arrossegada de bicis costers amunt i una davallada per un camí pedregós amb al bici al costat. Ja no és novetat. Passem per la Cot una masia abandonada que encara impressiona, sobretot pel lloc on és: un turó des d'on hi ha una vista sobre tota la vall i les muntanyes properes. Un esforç més i arribem finalment al Coll de Merolla. El Cuca i la Queta ja ens esperen a la vora del camí per on s'arriba al refugi. És un lloc preciós, una antiga masia enfilada en un revolt de la carretera, que ens queda als peus. La tarda encara és viva, així que podrem beure una cerveseta abans d'instal·lar-nos i prendre la dutxa preceptiva. Aprofitem aquesta estona per acabar de conèixer els nostres "seguidors". Unes converses creuades en dos fronts que ens diuen que aquests que acabem de conèixer són unes bellíssimes persones i amb molta història al darrere. Qui recorda els fatics de fa unes hores? Gaudim del moment i la conversa. 
Després vindrà un sopar senzill però reparador -el nois que porten el refugi són molt amables- i ho rematarem amb una ratafia sota les estrelles. Ha estat un dia fantàstic. Hem passat per uns paratges preciosos. Què més es pot demanar? (Potser no arrosegar tant les bicis?)

1r dia: Llívia - Planès



1a etapa: Llívia – Planès (Alberg Maristes)

Distància: 45,59 kms
Desnivell + acumulat: 1118 mts 
Desnivell - acumulat: 1176 mts 
Durada (sobre la bici): 4h 55 min
Altitud máxima:  1790 mts. (Collada de Toses)


Iniciem el camí tot travessant el Segre per un pontet darrere del Parc de Sant Guillem i seguint en direcció SO paral·lels al riu cap a Onzès. Hi ha força pedres i està molt humit perquè el dia abans ha plogut amb ganes. Al cap d'una estona desemboquem en una petita carretera que anirem seguint amb alguna intermitència fins a la Guingueta d'Ix, i d'allà fins a Queixans. Fins aquí és un recorregut gairebé pla.
A Queixans ens espera el Josep Anton Astort, tècnic forestal, també molt implicat en la recuperació d'aquest camí ramader. Amb un entusiasme encantador ens rep i ens carrega d'aigua fresca mentre xerrem una estona amb ell. Ens prepara per al que vindrà: una dura pujada fins el Pla de les Forques per una pista en molt bon estat que durant els primers metres a la sortida del poble està asfaltada. De seguida tenim la plana de la Cerdanya als nostres peus. 
Deixem la pista a la nostra esquerra just en trobar-nos una bassa i acabem d'enfilar-nos uns metres per un corriol a la nostra dreta que ens porta al veritable Pla de les Forques, un prat on hi ha una bassa natural. Unes quantes vaques hi arriben per a abeurar-s'hi. El camí va planejant entre prats i pinedes fins que, a l'alçada de la Coma dels Forcats davalla vertiginosament fins al poble de La Molina.  
Després d'una breu paradeta a l'àrea d'esbarjo -on uns dinosaures ens observen amenaçadorament- travessem el poble i, just en passar per sota del pont del tren, prenem el camí que s'obre a la nostra esquerra. Durant uns metres s'enfila força, paral·lelament a la via del tren fins que gira cap a la dreta seguint el torrent del clot de les carboneres. Aquí comencem a empènyer les bicis en algun tram i, com que comença a ser l'hora, decidim aturar-nos a menjar. Ho fem en un revolt obert que ens deixa un espai per a asseure'ns entre pedres i troncs.
El tram final ens aconduirà directament a la collada de Toses, això sí arrossegant les bicis, i havent de fer-les saltar per damunt la tanca de la carretera (poc abans deixem una pista a l'esquerra  que hi porta sense entrebancs una mica més amunt). La maniobra es complica perquè, a sobre, al coll hi estan fent obres i una munió de camions i màquines ocupa l'espai.
Un cop reunida la colla de nou emprenem la baixada del coll. La ruta ens marca un camí a mà dreta que no veiem de tan tancat com està el bosc en aquesta zona, així que decidim acabar de baixar per la carretera fins al poble de Toses on buscarem allotjament.
Després d'uns quants intents telefònics -i d'enfilar-nos pel poble que té uns carrers que pugen com una mala cosa- aconseguim trobar allotjament a l'alberg que els maristes tenen a Planés, a tocar de Planoles. Cap allà ens dirigim carretera avall i, un cop allà, la cerimònia habitual: dutxes, rentar roba i una cerveseta a la terrassa mentre esperem el sopar. Un parell de valents s'atreveixen amb l'aigua més que fresca de la piscina.
Durant el sopar rebem la primera trucada del Josep Salvans, el Cuca, el pastor del Lluçanès. Vol saber on som i quedar per a l'endemà. Amb la seva rialla i bonhomia ens encomana un cop més l'alegria de compartir aquesta ruta amb gent com ell. Quedem en trucar-nos durant el matí. Ara poc a poc anem desfilant cap a les habitacions. La primera jornada ha estat prou dura i hem de recuperar forces per a l'endemà.

El viatge fins a Llívia



La primera jornada ens havia de portar fins a Llívia, on començaríem la ruta. Vam pujar a Vilafranca del Penedès al tren que ens havia de dur fins a Puigcerdà. A l'Hospitalet de Llobregat se'ns van afegir la Rosa i el Pep. Ara ja hi érem tots, per bé que repartits pels diferents vagons on podíem penjar les bicis.
Un cop a Puigcerdà l'alcalde de Llívia havia fet venir una furgoneta amb un remolc on vam carregar les nostres muntures. La idea era portar-nos a Font-Romeu per, des d'allà, poder agafar el telecadira i aproximar-nos així el màxim al que havia de ser l'inici de la ruta: el llac de la Bullosa. El temps malauradament ens ho impedí i ens obligà a passar la tarda al polisportiu on passaríem la nit. Mentrestant, vam matar les hores veient un torneig de bàsquet i, quan la pluja ens ho va permetre, visitant el museu de Llívia, farmàcia medieval inclosa -la més antiga d'Europa.
L'endemà al matí, tot esmorzant, vam omplir els salconduits que l'Elies Nova, l'alcalde, s'encarregaria de segellar-nos. Uns documents recreats a imatge d'uns de reals que tenen més de dos-cents anys i que hauríem de presentar també als ajuntaments de Sta Eulàlia de Puig-Oriol (Lluçà) i a Santa Margarida i Els Monjos.

Preparatius



Les rutes comencen quan les prepares. És la màgia d'imaginar allò que viuràs, de gaudir de l'espera mentre t'amares de possibilitats per estrenar. Aquest any tenia un afegit: el Camí Ramader de Marina és una trobada amb el passat que pretenem redescobrir perquè d'altres en puguin gaudir.

Vaig poder gaudir d'una prèvia il·lusionant: la tarda passada buscant els enllaços del camí entre Sallent i Can Maçana. Guiat pel Joan Rovira vaig prendre bona nota dels racons del Bages per on circula la nostra ruta. Vam trobar-nos, fins i tot, amb dos ramats!


La complicitat de diversos ajuntaments i alguns entusiastes dels camins trashumants fa que tot prengui una altra volada. Fins i tot ens han fet un salconduit que reprodueix el que portaven els pastors fa dos-cents anys… El Camí Ramader de Marina ja té logo i tot!