6è dia: Manresa - Hostalets de Pierola




6a etapa: Manresa – Hostalets de Pierola

Distància: 44,33 kms
Desnivell + acumulat: 1059 mts 
Desnivell - acumulat: 934 mts 
Temps damunt la bici: 5h 22min
Altitud máxima: 711 mts  (Coll de Can Maçana)



Ens llevem d'hora -com gairebé sempre que podem- i, després d'esmorzar a l'alberg atravesem Manresa per anar a buscar la ruta que ahir vam deixar al Guix, només que ara, per no haver de tornar a passar per aquella entrada tan transitada, ens dirigirem directament a l'enllaç amb Viladordis, un petit nucli als afores de la ciutat. 
Per a mi és una espècie de viatge en el temps, de tornada a la meva infantesa quan, amb només deu o onze anys,  enfilava els carrers del meu barri, la Sagrada Família -els límits del qual arribaven llavors ja fora de Manresa-, i caminant m'arribava fins al camp de futbol que hi havia davant l'església de la Salut. Un camí que llavors vaig fer un munt de vegades i del qual ara en sóc plenament conscient: uns 3 kms! (digues ara a un nen que camini 6 kms entre anada i tornada per a jugar a futbol, a veure què et diu). Un camp que, ja us ho podeu imaginar, no era ni de gespa natural ni artificial, ni tan sols de sorra.
En fi, deixem les batalletes personals. Avui ens hi hem arribat, doncs, per a seguir el cami ramader de Marina que hi passa just per davant. Només que avui el camp de futbol ja no existeix, s'ha quedat en camp a seques. A l'església de la Salut prenem aigua de la font del mateix nom, que promet ser bona, i seguim pel camí que, al cap de poc, travessa la carretera que porta al Pont de Vilomara i enfilem per sota dels costers de Cal Gravat a Bufalvent. Passem pel camp on vaig trobar fa un parell de setmanes el ramat d'ovelles ripolleses del Jan, que ara ja està llaurat de nou i hi han plantat hortalisses. La ruta s'enfila en direcció sud progressivament seguint la Costa de les Arnaules. A la nostra esquerra ja veiem les cases del Pont de Vilomara a l'altre costat del Llobregat, ja força avall.
De cop el camí gira cap a l'oest i comença a davallar buscant Castellgalí, el nostre proper objectiu. Abans de fer-ho, però, ja ens apareix la silueta de Montserrat que cada cop veiem més a prop. Com que hem girat cap a sudest ens trobem el Cardener i el travessem per un pont a tocar del nucli de la Fàbrica, molt a prop també del punt on Cardener i Llobregat es troben, conegut com a Dosrius o l'Aiguabarreig.
Travessem Castellgalí -bé la part de baix perquè el nucli ens queda enfilat a la nostra dreta- fins a trobar la zona coneguda com a Mas Planoi, una urbanització, i ens endinsem per un circuit de carrers (C/ Música, C/ de Montserrat, C/ Til·lers) fins a trobar l'inici del camí a Montserrat assenyalat per partida triple (C.Ex. Bages, Diputació i Camí de Sant Jaume). Aquest camí puja i baixa sense gaires desnivells, passant pel nucli de Can Beu des d'on davalla fins a la carretera de nou, a tocar de la Fassina. La seguim i al cap d'uns 2 kms. apareix Marganell, també enfilat a la nostra dreta. Decidim fer una paradeta per carregar d'aigua i menjar algun ganyip abans de començar la veritable pujada a Can Maçana, però al final trobem un bar obert i, inevitablement, ens entaulem. La noia que el porta queda entusiasmada amb la ruta que estem fent i, segurament, amb la idea que -si acaba arribant a bon terme- això signifiqui que més caminants i ciclistes passaran, com nosaltres, a prendre's un respir (i una cerveseta).
Cal dir que, poc abans, hem deixat uns senyals a mà esquerra que baixaven al torrent per a enfilar-se en direcció a Montserrat. Hem descartat aquest camí perquè ja el dia que vam venir a mirar-ho amb el Joan ens vam trobar un ciclista que ens el va desaconsellar. Almenys per anar-hi en bici. El camí alternatiu l'agafem en una curva força pronunciada, just abans del camp de futbol, gairebé a la sortida del poble. Al mig de la corba, a mà esquerra hi ha l'indicador. Com que a més a més és en pujada, s'ha de vigilar aquesta maniobra per si baixa algun cotxe accelerat.
El camí comença suau fins que, després de travessar la riera de Marganell pel pont petit, s'enfila amb ganes però a un ritme que, tot i la càrrega que portem, es pot seguir perfectament. La paret montserratina ja s'imposa arreu davant nostre. 
La calor apreta amb ganes quan arribem al nucli de les Cases d'en Massacs, emmarcat per una avinguda de xiprers. Continuem pujant a bon ritme en direcció sud fins a prop de Ca l'Oliver. Allà el camí gira de cop cap a nord-est per a tornar de seguida cap a la direcció original adreçant-se a la carretera de Can Maçana a Montserrat. Les darreres rampes són molt dures però moren de seguida a peu de carretera, a una mica més de 2 kms del coll. A partir d'aquí, tot i un  lleu ventet de cara que ens frena una mica, en poca estona som al coll (711 mts).
Després d'una breu paradeta a l'àrea de descans per a refer-nos de la pujada, agafem el Camí de les Batalles, que rememora les que es van dur a terme contra el francès amb l'ajut de l'inestimable Isidre Lluçà, alies "el timbaler del Bruc". Després d'una breu pujada inicial la ruta comença a baixar amb força fins al poble del Bruc, on busquem un bar per a prendre una beguda fresca i menjar una mica. Després de voltar una estona amunt i avall acabem fent-ho en un forn-bar a la mateixa carretera que travessa el poble. Ens ho prenem amb calma. Els entrepans estan boníssims. Potser el fet que feia dies que no menjàvem un pa acabat de fer i ben sucat amb tomàquet hi té a veure.
Després dels tallats-cafès ens deixondim un cop més. No sabem encara on dormirem i val la pena aprofitar les hores. El Mallo ens porta fins a una font vora el torrent perquè la coneguem. Tot i la frescor del lloc acabem marxant-ne cosits a picades pels mosquits. De seguida anem a parar a un camí paral·lel a la N-II que atravessem per un túnel subterrani just quan arribem al Bruc Residencial. El camí segueix el torrent de les Comes fins que, de cop gira al nord-est per a entrar a la urbanització de Can Dalmases pel C/ Linde. De seguida gira a la dreta pel C/ Gandesa fins a trobar l'Avinguda de Pierola que seguim cap al sud-oest. La mateixa avinguda ens treu de la urbanització i ens fa pujar uns 70 mts cap a St. Cristòfor. Des d'allí baixem per la carena de les Colomeres fins al nucli de Pierola.
Des d'aquí, un cop enfilada la Costa de Can Ponç ens trobem la carretera B-231 que uneix Masquefa amb Esparreguera i la seguim durant aproximadament un quilòmetre fins que girem a l'enquerra i prenem una pista que ens durà directament als Hostalets de Pierola. Ens arribem al Casino del poble on prenem un refresc mentre ens informem sobre on poder passar la nit. Resulta que hi ha un alberg municipal (*) que està molt bé. Ens hi arribem però està tancat i no hi ha manera de contactar-hi per telèfon fins que, després d'unes quantes gestions de la Montse Rico,  ve un encarregat municipal i ens deixa les claus per a nosaltres. Hem fet la gestió per telèfon i ens han fet la confiança sense ni veure'ns les cares!!! Resulta que l'alberg ha estat ocupat aquests dies per un casament i just avui l'han deixat, o sigui que no hi ha totes les habitacions preparades. Però, com que estarem sols, ens ho podem organitzar com vulguem!! Tothom s'espavila a buscar una habitació tranquil·la, allunyada -per una nit- dels roncs dels altres (bé, tampoc són tan forts…). Tot l'alberg per naltros sols, que bé!
Un cop dutxats, instal·lats i nets tornem al casino on soparem a la fresca -una fresca que comença a notar-se cada cop més. Ja hem decidit què farem l'endemà. Davant la disjuntiva de desviar-se cap a Mediona a buscar el bypass que ens va proposar el Joan o seguir directes cap al Penedès i arribar un dia abans a casa, l'assemblea es decanta per aquesta segona opció. Ja hem contactat amb la Jordina, de l'ajuntament dels Monjos, i ja ens esperen per a fer-nos fotos i segellar el salconduit.  Vaja que gairebé semblarem uns herois tornant d'una expedició al Pol Nord. No puc dir que ens hi haguem acostumat però ja forma part de la ruta d'aquest any saber que n'hi ha d'altres que estan pendents del que fas i que volen saber per on pares. La nostra ruta s'apropa a la fi, ja som a tocar de Vilanova. Demà, però ens espera encara un dia ple d'emocions.

(*) Resulta que és la casa -bé un petit palauet- d'un antic indiano, Josep Roviralta Figueras, que feia negocis de vi a l'Argentina i es va fer construir aquesta esplèndida torre d'estiueig. Avui és de propietat municipal i acull al costat les instal·lacions del centre d'interpretació de les troballes del Miocè fetes al terme, entre les que destaca l'hominid batejat com a Pau (Pierolaphitecus Catalaunicus).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada